M'ha faltat tenir una discapacitat per entendre i sentir que hi ha ciutadans de segona. No voler, dificultar o retardar el reconeixement d'una discapacitat a persones amb un problema de salut realment limitant, per manca de pressupost o, en alguns casos fins i tot de voluntat, sumada a la manca de inserció laboral desde els propis ajuntaments o serveis d'ocupació autonòmics i al microfinançament a les entits dedicades a aquest propòsit ,converteixen la nostra societat en un col.lectiu pobre i desigual.
Vàris professionals mèdics, i no mèdics, mhan comentat durant el procés del reconeixement de la discapacitat temporal del 33%: "molts anys s'ha fet la vista grossa en els revisions de discapacitat, massa, tan que ara toca retallar".
En el nostre cas doncs, els discapacitats sensorials, ho tenim doblement complicat a causa de la baixa prevalença d'afectats, a la ignorància o el desconeixement mèdic sobre les limitacions d'aquestes malalties i el procés desigual de valoració. Seria doncs el moment de demanar a la societat una reflexió sobre aquestes qüestions i obrir un debat, a la vegada de demanar al col.lectiu mèdic la comprensió i la equitat que els malalts sensorials ens pertoca, demanar també un reciclatge als professionals mèdics en la seva carrera professional i o competències al igual que altres col.lectius fan i, per acabar, la revisió de les seves facultats com a professionals públics, tal i com es té pensat aplicar (o com em va semblar sentir), mínimament segons sembla, en el futur sistema sanitari català.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada