No hi ha res pitjor que et vulguin fer creure que tens un problema mental o ets un malalt mental.
Com he comentat en algún altre post, just quan vaig agafar hiperacúsia vaig anar a salut mental d'on visc amb la intenció de trobar-hi suport i parlar amb un psicòleg perquè m'ajudés com encarar la malaltia a la meva vida i a la vegada perquè servís de cares a començar a tramitar el certificat de discapacitat, ja que no podia ni posar una forquilla al plat. Aquest és un soroll dificíl de tolerar pels hiperacúsic, encara avui és dificultós.
Allà a la primera visita et van derivar amb una psiquiatra. A les dues o tres visites que vaig fer amb la psiquiatra aquesta em deia que havia de fer teràpia familiar però jo li deia que jo havia demanat visita per parlar amb un psicòleg i que m'ajudés amb el tema de les orelles, no pas per pendre pastilles i fer haver de fer teràpia familiar. Aquesta insitència de fer teràpia familiar es deu a que la meva mare treballa per l'hospital d'on visc i evidentment va influenciar als professionals perquè l'ajudéssin a reconciar-me amb els meus pares. Jo crec que aquestes influéncies no haurien d'estar permeses ja que condicionen les teràpies, com va ser el meu cas.
També, suposu que tots el que heu visitat mai a un psiquiatre lho primer que et diuen és: t'has de medicar, té pastilles.
Finalment van concedirme la visita amb el piscòleg però vaig sortir de la visita pitjor de com havia entrat, així doncs vaig demanar al meu metge de capaçalera em derivés a un altre centre de salut mental.
Per a visitarme a aquest nou centre havia de fer 120 km i ho feia encantat. Allà també a la primera visita em va visitar una psiquiatra, em va dir també el tema de les pastilles però no va insistir en la teràpia familiar. A la segona visita em van derivar amb la psicòloga i amb ella vaig estar de visita tot un any. Sincerament la seva teràpia era escueta, però millor que l'alra, però m'esperava més.
En el fons penso que els professionals d'aquest servei estan per diagonistar no per fer teràpia.
Aquesta em deia que era normal que em sentís una mica decaigut ja que era secundàri al meu problema de salut. També em deia que anés al facebook per a mantenir les amistats si és que el soroll m'impendia les activitats socials amb ells.
Com he comentat durant un any vaig fer teràpia amb ella, tot i que la teràpia em semblava escasssa havia de seguir fent-la ja que necessitava que em fes un informe mental contudent, ja que feia 2,5 anys que estava intentant aconseguir el certificicat de discapacitat del 33% que m'ajudés per a poder estudiar a la UOC, a distància. El ditxós certificat del 33% discapacitat semblava impossible d'aconseguir ja que els revisors del tribunal de discapacitat les vegades anteriors em deien que per arribar al 33% els informes dels meus otorrins no eren suficients i que necessitava un informe mental contundent, com ja he comentant en alguna altra entrada. En això estava.
Finalment aquesta psicòloga em fa fer un informe on hi constava que tenia un trastorn adaptatiu i em van donar el 33%, però els del tribunal em van dir que l'informe mental no era suficient i que me'l donaven pel tema de les orelles, o sigui no entenc res.
Com que ja tenia el 33%, l'objectiu priotari, vaig deixar de fer les visites voluntàries amb la psicòlega fins que 6 mesos després va passar un succés.
Un mes abans del succés del sisè mes, vaig quedar un parell de vegades amb el meu germà per explicar-li la meva situació i el meu problema de salut que ja feia 3 anys que arrossegava. Ell sabia que tenia un problema a les orelles però suposu no era conscient de la magnitud ni les caractarístiques d'aquests.
El meu germà creu que tinc hiperacúsia però també que pateixo un problema mental i que aquest pot ser-ne el causant. Jo li he assegurat vàries vegades que no tinc cap problema mental i que la hiperacúsia és com a conseqüència dels continus traumatismes acústics durants anys a que he estat sotmès i que, estigui content o estigui trist sempre tinc hiperacúsia, no té cap relació amb un problema mental. Ell estudia psicologia a distància i clar..ja mha dit uns quants trastorns mentals que puc tenir...
Tot i la informació que li he proporcionat a on s'explica que la hiperacúsia en els casos on la causa ha estat la destrucció de cel.lules ciliades de la coclea per traumatisme acústic, no ha estat suficient per fer-lo canviar d'opinió, fins que ja mhe cansat de que em vagi dient que tinc un problema mental.
La meva mare, segons el meu germà no ha assumit el meu problema de salut i això ha anat contra mi. Ho explico. Quan esgotat que el meu germà m'entengués, deixés de dirme que tenia un problema mental i seguís dient al meu entorn que tinc "manies", vaig recòrrer a la meva mare. A aquesta li vaig demanar per favor que m'ajudés a anar a viure un lloc tranquil ja que visc al centre d'una ciutat i per a un hiperacústic és com viure atrapat en una garjola. Els ciclomotors hiperdecibèlics et van destrossant les orelles de mica en mica, quan no són les motos són les sirenes, quan no són les sirenes són els clatxons dels cotxe, les alarmes, frens dels cotxe, camions, el gos, els nens..... en fi, la hiperacúsia només fa que agravar-se, i com a conseqüència vas perdent qualitat auditiva.
Ah, aparcar el cotxe al centre d'una ciutat és impossible, i per a mi el cotxe és vital ja que em protegeix dels sorolls quan em desplaço, sigui per anar al super o a la biblioteca.
Tornant al tema, doncs la resposta de la meva mare quan li vaig demanar siusplau que m'ajudés anara viure a un lloc tranquil, preferentment a la montanya, a on pogués passejar tranquilament i la ment em pogués reposar, però sobretot a on pogués recuperarme una mica de les orelles, a la vegada que entretanir-me: un hortet, alguna gallina, caminar...(la natura va bé per a tot) i pogués buscar i trobar una feina que em permetés treballar desde allà telemàticament la seva resposta fou: “ningú diu que allà hi hagis d'estar millor”. Ella sempre ha estat per sobre de mi, a més que, per a ella és primer el que diuen els seus colegues metges, entre ells els no em van diagnosticar la hiperacúsia... i que tot i així, podria fer una vida normal sempre i quan no treballés a una empresa tèxtil. Però senyors, si no puc anar ni pel carrer! ni tenir un telefon!
Quan vaig sentir dir això a la meva mare, perdoneu l'expressió, em van caure els ous a terra ja que per a mi, no hi ha escenari millor possible.
Descebut per les seves paraules, emprenyat i decubut també pel tracte rebut del meu germà (durant dies em va enviar numerosos emails dientme els trastorns mentals que patia), vaig abaixar els braços emprenyat en senyal de: JA NHI HA PROU! em fareu tornar boig.
En aquest gest va ser quan la vaig tocar al pit, no pretenia fer-li mal i no li vaig fer, mai he picat a ningú. Però ella va acabar anant als jutjats a posar-me una denúncia.
Al caps d'uns dies va venir un jutge a casa i em va estar valorant per si havia d'anar ingressat a un centre psiquiatric. La valoració va anar bé, com no, i aquest va descartar el meu ingrés forçós al psiquiatric.
Passada la valoració encara em vaig sentir més sol ja que efectivament vaig poder comprovar que la meva família sí s'ha pensat que pateixo un problema mental, i no hi ha res més frustant que demanar ajuda i et vulguin tancar a un psiquiàtric.
El jutge en la carta desestimant el meu ingrés al psiquiatric deia que havia de tornar a fer seguiment mental. En aquests dies, una motoclicleta em va tornar a empitjor la hiperacúsia i vaig demanar siusplau que la metge de capçalera i els de salut mental vinguéssin a casa ja que m'estava recuperant a casa i evidentment se m'havia incrementat el problema de la mobilitat ja que ningú em podia dur fins a salut mental amb cotxe. No puc deixar el cotxe al quinto "conyo" i anar a peu fins allà amb hiperacúsia i les orelles tocades del traumatisme. Quan un empitjora de hiperacúsia, depenen del grau, és acosellable quedarse a casa en repòs.
Doncs, n'hi cas. A casa no venia ningú. Els de salut mental m'anaven donant hores de visita al seu centre justificant que així ho havia dit el jutge, ni tant sols acceptaven que després de recuperarme pogués tornar de vistar a l'altre centre a on hi havia estat fent seguiment psicologic. Es pensaven que no hi volia anar però jo ja els vaig dir que vinguéssin a casa desde el primer moment.
Finalment van venir a casa la metge de capçalera i la psiquiatre, aquesta última em va donar la opció que si jo volia podia venir el psicòleg a casa, el mateix que m'havia tractat al principi de tot. Jo li vaig dir que ja mhavia visitat i no m'havia agradat, i com que fins al moment els dos psicòlegs els quals m'havia estat visitant trobava que la seva aportació em semblaven insuficients, preferia anar a un centre de referència a Girona, de visita d'un dia, a veure si allí hi trobava un bon psicòleg que sapigués o hagués tractat amb anterioritat algú amb hiperacúsia. Pensava que allí serien millors.
Així doncs la psiquiatre i la meva metge de capçalera van estar-hi d'acord i em van programar dia i hora de visita, anada i tornada al mateix dia al Santa Caterina de Girona.
Jo la veritat és que hi anava il.lusionat, content i relaxat, pensant que allí trobaria per fi un bon especialista a qui li sonés la hiperacúsia, però no va ser així.
Quan vaig arribar al Santa Caterina em van derivar a urgències i de urgències vaig anar a parar a un box psiquiatric a on vaig estar conversant amb una psiquiatra. Recordo que jo estava al damunt de la camilla del box llegint una revista de jardineria quan va entrar aquesta. Li vaig explicar què em passava i ella es mostrava desde bon principi distant i una mica desafiant. Jo no entenia perquè i em limitava a explicar la meva situació i patologia.
Ella no va preguntarme gaire res i va concloure al cap de 10 minuts: “Sergi! Llevas 4 años con la hiperacúsia!”. I jo pensava... i? Els hiperacústics l'arrosseguem tota la vida, que jo sàpiga no hi ha una cura.
Després d'això sense cap tipus d'explicació van venir dos nois i em van obligar a assentar-me a una cadira de rodes i seguidament em van tancar a la unitat d'aguts del Santa Caterina de Girona.
Just entrar allà dins em van fer treure els cordons de les sabates i em van dir que per anar al lavabo havia de demanar la clau.
Jo no entenia res, bé sí, que m'havien tancat entre quatre pareds, no entenia perquè, i al cap de 3-4 hores d'estar allà dins tancat i sense haver rebut cap tipus d'informció prèvia vaig aprofitar que un paleta sortia de la unitat per escaparme corrents de la unitat però llavors una altra porta de la unitat m'ho va impedir.
Seguidament els treballadors de la unitat em van immobilitzar i em van dur fins a una habitació de la unitat. Jo els suplicava que em deixéssin marxar que jo només havia anat de visita voluntària a l'hospital i que no entenia què m'estaven fent i perquè ho feien.
Aquests treballadors em van dur a l'habitació a on hi havia un llit amb “mordasses”. Jo no vaig oposar resistència en cap moment però em van acabar lligant de mans i de peus, i posant-me injeccions. Mentres feien tot aquests procés veia el difrute en algunes de les cares d'aquests treballadors. Això és el que trobu més llestimós.
Passat un temps, ho recordu quan perquè estava drogat, i espantat, van deslligar-me.
Recordo que jo els explicava una vegada i una altra que jo no tenia cap problema mental, que havia anat allà per voluntat pròpia, i un jutge ja havia denegat el meu ingrés forçós!.
Tot i explicar-ho al personal de la unitat les infermeres em deien que si estava allí era per alguna cosa, ja que sinó no estaria allí i també em preguntaven si jo era concient de que patia una trastorn mental. Com?! No me'n podia fer a la idea..
Vaig estarme les primes hores a l'habitació, estava desfet, a les no podia dormir i havia de demanar hipnótics, em sentia com en una presó. M'estaven fent una cosa molt cruel, no entenien res. Les infermes es pensaven que em quedava a l'habitació perquè molestaven els sorolls de la unitat, així ho van fer constar a l'informe, un informe ple d'erros i mentides. I no era així, es clar que no, estava trist no entenia res per això em vaig quedar les primeres hores a l'habitació.
Em van donar ordres que m'havia de medicar 3 vegades al dia amb antipsicòtics amb efecte sedant. Jo mai mhe medicat a la vida. Ho vaig fer durant 2 o 3 durant dies ja que notava que ja no podia ni parlar, pensar i no entenia ni què em deien a causa de la sedació, i sabia que havia de venir un jutge a la unitat al cap de poc i volia tenir la ment clara.
La resta dels dies vaig simular que em prenia la medicació perquè si els hi hagués dit que no me la prenia ho hagués passat malament crec. Em vaig tornar a medicar els 5 úlltims dies perquè ja no podia aguantar més la situació com comentaré a continuació, amb la finalitat d'evitar que embogís.
El 3 o 4 dia va venir un jutge i un metge forense. A aquests els vaig demanar un abogat d'ofici però me'l van denegar justificant que no en tenia dret. L'abogat d'ofici era la meva última salvació de sortir d'aquell tuburi.
Així doncs, em vaig haver de seguir quedant allà, no tenia alternativa. Tot i esser concient de que m'estaven cometent una injústica vaig intentar adaptar-me i distreure'm allà dins.
Alla dins t'adjudiquen una psiquiatra, en aquest cas la mateixa que em va tancar a la unitat. Desde el primer moment evidentment no ens vam entendre. Jo li demanava poder contactar amb la meva parella i els amics per poder-los explicar a on estava, què m'havia passat i que em vinguéssin a veure, però ella deia que no podia, que només em podia venir a veure la meva familia, o sigui els que mhavien denunciat.
jo repetia siusplau que volia contactar amb les persones que jo volia però justifacava dient que a les persones amb qui jo volia contactar no sortien al llistí telefònic i que si jo no sabia el numero de telèfon no podia contactar amb elles. Jo desde que tinc hiperacúsia no tinc telefòn i sempre vaig amb una agenda telefònica al damunt per si un cas. Evidentment no duia l'agenda quan vaig anar de visita al centre psiquiatric perquè em pensava que era d'anada i tornada.
Allà dins, potser ho sabeu, hi han esquisofrènics, bipolars, depressius i anòrexics. Aquest és el perfil.
Anaven passant el dies i cap de les amistats em venia a veure, jo seguia explicant-me i demanant siusplau poder fer alguna trucada i siusplau poder sortir de la unitat una estona per agafar oxígen.
La psiquiatra era molt sentatgista per part seva, era evident que la única manera en que jo pogués sortír d'allà, encara que només fos per un permís de 30 min per anar a la cafeteria del centre, era que jo acabés acceptant que la meva familia em vingués a veure, altra vegada la reconciliació, com al principi de les meves visites al centre de salut mental de la ciutat on viu la meva familia.
No hi ha res pitjor que una mare treballi per un hospital i exerceixi la seva influència.
Evidentment jo mhi negava, només em faltava sentir que la familia em digués: “ho veus rei, aquí estàs bé, per fi et mediques, ho veus que no estaves bé? "et volem el bé". Una persona quan s'ha explicat, ha demanat que l'ajudéssin i l'acaben tancant com un rata, no pot aguantar aquestes paraules.
La meva sensació de claustrofòbia anava creixent, fins al moment no mhavien deixat sortir ni un minut de la unitat i ja hi duia 16 dies tancat, entre quatre pareds, entre l'habitació, el passadís, i un jardí de 70 m2 envoltat per un mur de 8 metres.
Molt injust i molt dolorós.
No hi havia res a fer, no podia ni sortir de la unitat per agafar aire, ni un passeig, creixia la meva claustrofòbia. Els comentava a les infermes que em trobava malament que estava agafant claustrofòbia, no podia dormir, m'estaven sortint cabells blancs, tenia ganes d'estirarme els cabells, les pareds se'm tiraven a sobre, a on estigués cada pared se'm tirava a sobre, a lhabitació, al passadís, al jardí emmurellat... mentre parlava amb els interns tenia la mateixa sensació, intentava distreure'm, moure'm, passadís amunt passadís avall però era impossible treure'm aquesta sensació de sobre. Era horrorós.
A les infermeres els hi explicava i em deien que no era normal que això em passés i ho justificaven dient que a cap intern li passava, em deien que "això" ho devia portar ja de casa. Eren les mateixes que em deien desde el primer dia que no era concient de que patia un trastorn mental i que si estava allí era per alguna cosa. Deien que ells estaven allà per ajudar-me i fer-me proves. Ells no estaven allà per ajudarme, i en 22 dies em van fer un analítica, una prova de sumar, restar i tot això, la visita amb un otorrí (quan jo estic carregat d'informes d'otorrins) i vaig intentar fer un TAC, però amb la claustrofòbia no vaig poder i es va quedar a mitjes. Què pensaven trobar-hi a un Tac? . L'otorrí d'aquest hospital psiquiàtric va trucar al cap de psiquiatria de la unitat dient-li: "ei, el que té aquest noi és hiperacúsia, no és un problema mental", la resposta del cap de psiquiatria fou i jo estava present i la vaig sentir: "d'acord, però és que fa molt de temps que té hiperacúsia i potser ha desenvolupat algun trastorn".
Finalment el 17 dia em van deixar sortir 30 min de la unitat, al igual que el 18è i 19è dia.
Evidentment el 17 dia vaig intentar contactar amb amics, però no els podia trucar perquè no en sabia el número de telefon. Vaig haver de demanar a persones desconegudes de la cafeteria del recinte, alguns casos pagant i tot, que em deixéssin els seu smartphone per a poderme conectar al meu correu electrònic i així poder enviar emails d'ajuda i SOS a les persones que volia. Desde fa 4 anys només faig servir el email per contactar amb les persones.
Els 3 últims dies em van deixar sortir de la unitat el doble de temps (1h), tan pel matí com per la tarda. El cap d'otorrins de la meva ciutat que de tant en tant visitava la unitat em va prometre la meva súplica dientme que em traslladien a una unitat exterior perquè pogués respirar, però aquest dia no va arribar mai.
Aquest mateix coordiandor de salut mental de la meva ciutat va informar, al mateix dia i hora que em tancaven a la unitat de psiquiatria com una rata, probablement al mateix temps que m'estaven lligant al llit, que jo havia acceptat el meu ingrés quan jo no vaig acceptar cap ingrés en cap moment.
Sé que podeu pensar que estic boig o tinc problemes mentals, però això és un fet real i no tinc cap problema mental.
Entenc que pogueu tenir els vostres dubtes ja que la història és molt curiosa, però mai he tingut cap problema mental, i si he estat apunt d'embogir únicament fou allà dins.
Us demano siusplau que difongueu aquesta història i la hiperacúsia, jo no podria ressistir que em tanquéssin de nou com una rata. La gent ha de saber com se les gasten.
Per cert, en sortir de la unitat em van dir que el trastorn mental que tinc és el del transtorn del deliri somàtic. Evidentment no em poden tenir tancat allà dins durant 22 dies sense adjudicarme cap trastorn mental. Desde que tinc hiperacúsia ja me nhan adjudicat 3, i he estat 27 anys sense cap, sincerament ho trobu molt curiós.
Jo sé que no tinc cap trastorn mental, només demano que com a hiperacústic em deixin fer una vida tranquila, vull treballar i anar a viure a un lloc tranquil per a poder-me cuidar les orelles. Us prometo que no tinc problemes mentals, esperava que la sanitat pública m'ajudés però ha estat tot el contrari, ja fan bé els hiperacústics que estan com jo, que no surten de casa i no van al metge tampoc. Vist lho vist és lho millor.
És molt agoviant que la pròpia familia et consideri un malalt mental, que el sistema t'aïlli no reconeixent el teu problema de salut i a la vegada tanqui a persones sanes, que el servei d'orientació laboral de la teva ciutat et digui que millor vagis a MIFAS a buscar feina ja que tens una discapacitat del 33% i que Mifas et digui que potser hauries d'anar a buscar feina a un centre de salut mental perquè en el teu informe de discapacitat hi consta que tens uns trastorn d'adaptabilitat. Per parar boig.
En 4 anys només he conegut una persona que està com jo, i no surt de casa pel soroll. Viu tranquil perquè la seva dona ni ningú l'ha titllat de malalt mental i no ho faran. A través d'internet, desgraciadament sí es poden trobar forces persones que pateixen de hiperacúsia, joves i no tant joves. No sembla que als altres països actuïn de la mateixa manera, o sigui tinguin aquesta pràxis mèdica.
No hi ha una curació per la hiperacúsia ni cap tractament curatiu, l'únic que puc fer és prevenir el soroll i protegirme.
Aquesta és la meva història, intentaré anar-la fent més entenadora.
El que m'han fet no és just i espero que algún dia es reconegui i paguin per això.
Qui em pugui ajudar ho faci siusplau. I sobretot creieu-me malgrat hi hagi aquesta tendéncia en volerme estigmatizar i fer-me creure que tinc un problema mental, no ho sóc.
Com he comentat el jutge dies prèvis ja va denegar el meu ingrés forçós al psiquiatric, com pot ser que acordant anar voluntariamen de visita a l'hospital i sense ésser visitat durant 6 mesos pel teu psicòleg et tanquin com una rata?
Van aprofitar que vaig anar voluntàriament a l'hospital psiquiàtric per aplicar-me un ingrés forçós, això és una traïció propi de persones filles de puta. A més, em volien tornar boig tenint-me 22 dies allà tancat només deixant-me sortir 30 min partir del 16è dia? i anar-me repetint que tenia un problema mental? Quina colla d'animals... allà dins els beneits són els professionals... no m'extranya que la societat repeli els psiquiàtrics i la seva gent.
PD: en el text comento que la parella em va venir a "rescatar" de la unitat pero no era la meva parella, era la ex
Aquells animals, allà dins durant els 22 dies em van fer 4 "proves":
1-exercicis de memòria (30 min)
2-analítica
3-TAG (no recomanable en hiperacústics i que tampoc vaig poder completar a causa de la claustrofòbia que m'havien fet agafar dins la unitat)
4-visita a un otorrí del centre.
Cap psicòleg em va visitar i la psiquiatre en les visites que teniem, vam fer un total de 4-5 solsament es limitava a dir que no podia sortir de la unitat. Així és com diagnostiquen trastorns mentals a les persones d'allà dins ingressades, almenys a mi. Així doncs, em dol dir-vos això però sous uns animals fills de puta. No sóc de dir paraulotes ni de menyprear a les persones però per fer el que em vau fer no mereixem més respecte que aquest.
Ara pel sistema ja sóc un trastornat mental, en concret un delirant, així doncs miraré de basarme en fets i no tant en paraules. Més endavant penjaré tota la documentació del cas, així s'entendrà millor el lio aquest.
Gràcies companys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada